609 76 52 51 -- ASSOCIACIÓ ASTRONÒMICA SANT CUGAT-VALLDOREIX astronomia-junta@astronomia.cat
Sr. FRANCESC CAROL
Llicenciat en Dret i en Antropologia per la UAB.

La paraula monarca (del llatí monarcha) ve del “un/singular,” referit (almenys pel nom) a un únic governant absolut. Els usos moderns de la paraula generalment porten implícit un sistema de successions hereditari. A través de la història molts monarques han ostentat poder absolut, de vegades sobre la base de la suposada divinitat. A l’antic Egipte, per exemple, el faraó era una divinitat. A Egipte i Mesopotàmia apareixen els primers registres de noms de reis que constitueixen alguns dels primers documents històrics: Menes o Narmer (Paleta de Narmer), amb el primer faraó amb una maça, símbol del seu poder militar que va unificar l’Alt i el Baix Egipte al voltant del segle XXXI aC i encapçala les llistes reials. L’Antiguitat clàssica, va desenvolupar la figura del basileus grec: primer un arconte amb funcions limitades, després de la divisió de l’imperi d’Alexandre Magne. La concepció de la ciutat com espai públic i de la política com la ciència del govern, subjecta a escrutini i debat públic (l’ àgora), encara que fos el basileus qui l’exercís, sí que es va mantenir. La clau era la consideració del ciutadà com home lliure, mantingut per la reducció de gran part de la població a l’esclavitud (mode de producció esclavista). Per la seva banda, el rex romà, profundament desprestigiat per la República, va ser tingut com a referència, a evitar, per l’emperador romà, d’estirp republicana durant el principat d’August, i ja amb menys complexos amb el dominat de Dioclecià i amb la conversió al cristianisme. A l’edat mitjana europea, la descomposició de l’Imperi Romà va comportar l’establiment de les monarquies germàniques, fonamentades en la necessitat d’un dirigent militar amb autoritat en una època d’invasions, mentre la civilització urbana clàssica es veia sotmesa a un fort procés de ruralització i descentralització, i el mode de producció esclavista se substituïa pel mode de producció feudal. La posterior descomposició de l’Imperi Carolingiva propiciar en bona part de l’Europa Occidental diferents formes de monarquia feudal, mentre que en altres zones sorgien repúbliques, ciutats lliures o estats eclesiàstics. A l’Europa Central, una sèrie de dinasties germàniques recreava successives versions de l’Imperi, alhora que a l’Europa Oriental pervivia l’Imperi Bizantí, ambdós oscil·lant entre la teocràcia i el cesarpapisme, mentre que l’assentament dels pobles eslaus va concloure en la formació d’altres regnes. Les monarquies cristianes europees eren dinàstiques: el fill gran o el descendent home més proper hereten el tron, encara que la dinàmica expansiva i agressiva del feudalisme les feia enormement canviants per les contínues guerres de conquesta. Obtenien la seva capacitat militar dels soldats i armes dels senyors feudals, amb el que depenien de la lleialtat de la noblesa per a mantenir el seu poder; i la seva legitimitat del clergat (particularment l’orde de Cluny) encapçalat pel Papa, que no va desaprofitar les ocasions que es van presentar per propiciar l’establiment de monarquies independents eximint-les del vassallatge a causa del Sacre Imperi Romanogermànic o al regne del que se n’esqueixessin (cas de diversos regnes peninsulars, com el Regne de Portugal davant el Regne de Lleó). La patrimonialització de la monarquia permetia la divisió del territori en cas d’herències i la seva fusió en cas d’enllaços matrimonials (sotmesos a especials codificacions – Llei Sàlica – i escàndols en cas de dissolució o Matrimoni morganàtic), amb tota la complexitat institucional i territorial que d’això resultava, així com els conflictes successoris que podien suscitar amb qualsevol excusa per poc bé que els argumentes. En alguns casos va conduir a l’acceptació de reines que ocupen el tron per dret propi (els regnes cristians de la península Ibèrica), o reines regents durant la minoria d’edat dels reis. Un altre resultat transcendent va ser l’allunyament de les cases reials dels pobles sobre els quals regnaven: tals extrems alimentaven la idea de la diferència substancial entre els reis i la resta dels mortals, i el prestigi de la seva sang blava, juntament amb les seves qualitats màgiques exhibides ritualment (unció real, establiment del protocol de la cort, ús del plural majestàtic, administració arbitrària de favor i la gràcia i justícia real, espectacles multitudinaris com els besamans o el toc real). En els últims segles de la Baixa Edat Mitjana, amb el declivi del feudalisme i l’aparició dels Estats nacionals al voltant de les monarquies autoritàries, el poder territorial exercit a escala dels naixents mercats nacionals es va anar centralitzant en la figura del monarca, que no reconeixia poders superiors com havien estat els poders universals medievals (Papa i emperador). En principi aquests governants eren recolzats per la naixent classe mitjana o burgesia, que es beneficiava de l’existència d’un govern central fort que mantingués l’ordre i una situació estable per al desenvolupament del comerç en el naixent capitalisme; el que no és contradictori amb el fet que al mateix temps garantissin el predomini social de noblesa i clergat, els estaments privilegiats de l’Antic Règim. Entre els segles XVI i XVII, les monarquies van augmentar les seves pretensions de concentració de poder per convertir-se en monarquia absoluta: augmentant la centralització, suprimint intermediaris entre monarca i súbdits i intentant l’exercici d’un poder sense limitacions teòriques, amb majors o menors possibilitats d’aconseguir-ho. Model històric d’això va ser la monarquia borbònica de Lluís XIV de França, mentre que la monarquia catòlica dels Habsburg espanyols va quedar com a model de monarquia autoritària, amb pretensions més limitades i més consideració a tot tipus de particularismes i límits ideològics. Tant els abusos de poder com la inadequació d’aquestes pretensions a la dinàmica econòmica i social, van portar a l’esclat de la contestació a aquestes concentracions de poder en forma de revoltes antifiscals, particularismes regionals i estamentals, o bé a la insatisfacció creixent de la burgesia. Tot això va contribuir a la caiguda de les monarquies absolutes d’Europa Occidental després de successius cicles de revolucions burgeses o revolucions liberals (el primer d’ells denominat atlàntic): la Revolució anglesa en el segle XVII (1640-1688, amb un intermedi de Restauració), la Revolució francesa i les guerres de la independència americana des de l’últim quart del XVIII fins al primer del XIX (1776 Estats Units, 1789 França, l’Amèrica continental espanyola fins a la Batalla d’Ayacucho, 1824), i els cicles revolucionaris anomenats revolució de 1820, revolució de 1830 i revolució de 1848. Aquests processos revolucionaris van marcar fites en la limitació del poder dels reis, que ja des de la segona meitat del segle XVIII procurava revestir l’absolutisme d’una justificació ideològica que superava el dret diví dels reis mitjançant el que es va denominar despotisme il·lustrat, vinculat a la il·lustrada idea de progrés. En canvi, aquesta mateixa forma a l’Europa Oriental coincidia amb el moment de major concentració del poder en els reis, simultani a un procés econòmic i social de refeudalizació, que va portar a l’autocràcia tsarista a Rússia i a l’expansió de l’Imperi austrohongarès. La idea moderna d’una monarquia limitada constitucionalment (monarquia constitucional) es va consolidar amb lentitud en la major part d’Europa, alhora que apareixien les primeres repúbliques europees modernes. Durant el segle XIX el poder dels parlaments (elegits per cossos electorals progressivament ampliats) creixia al mateix ritme que disminuïa el poder dels monarques, que es va acomodar a un paper de mirall de virtuts socials meitat aristocràtiques, meitat mesocràtiques o burgeses, com el que exemplificava la Reina Victoria (matriarca que emparenta a tota la reialesa europea), incloent-hi la doble moral que ha passat a ser sinònim d’època victoriana. Hi va haver fins i tot trons que es van posar a subhasta i van recaure en el candidat que va demostrar major sensibilitat liberal, com l’espanyol durant la revolució de 1868 (en Amadeu de Savoia). Altres es van escindir pacíficament, a iniciativa dels seus propis súbdits: el regne de Noruega i el regne de Suècia el 1905. Alguna, com la belga, escindida revolucionàriament el 1830 de l’holandesa, es va definir com a monarquia popular. El cas de dissolució més clara va ser el de la monarquia francesa, els partidaris, enfrontats i escindits a orleanistes i legitimistes, van ser incapaços d’aprofitar la seva victòria electoral després de la caiguda de l’imperialisme de Bonaparte (1871), el que va consolidar la III República. Mentrestant, l’expansió imperialista de les potències europees per Àfrica, Àsia i el Pacífic, va anar fent desaparèixer (o reduint a un paper inoperant) les monarquies tradicionals d’aquests pobles. Distribució de les monarquies actuals: Monarquia absoluta, Monarquia semi constitucional,Monarquia constitucional Acostuma a insistir-se en la idea que el manteniment de la monarquia en l’actualitat obeeix al seu paper com a símbol de la unitat nacional davant la divisió territorial i al seu poder arbitral front als diferents partits polítics. Quan és el cas que el règim polític és democràtic, i es reconeix la sobirania popular, el monarca passa a ser la figura en la qual s’encarna el càrrec de cap d’Estat de forma vitalícia i hereditària, amb la qual cosa el seu paper és fonamentalment simbòlic i representatiu. Aquesta definició és la que se sol identificar amb les monarquies europees, entre les quals hi ha les monarquies parlamentàries del Regne Unit, Espanya, Noruega, Suècia, Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. També hi ha tres microestats amb monarquia (Liechtenstein, Mònaco i Andorra) i una monarquia electiva teocràtica (Vaticà). El paper del rei d’Espanya a la Comunitat Iberoamericana de Nacions i les periòdiques reunions anomenades Cimera Iberoamericana no és comparable, ja que en rang protocol·lari és equivalent dels altres caps d’estat. Un tret de les monarquies europees (de vegades considerat com una actualització o recerca de legitimació popular) ha estat la incorporació de plebeus a les famílies reials, i la continuada presència en els mitjans de comunicació de massesUn altre ha estat la reconsideració del paper de la dona en la monarquia, per equiparar-la amb l’home en la successió, reforma que han iniciat les monarquies nòrdiques. A Espanya s’ha arribat a consultar el Consell d’Estat la conveniència d’alterar la línia de successió al tron regulada per la Constitució de 1978.

Carme Mas-AASCV

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »