609 76 52 51 -- ASSOCIACIÓ ASTRONÒMICA SANT CUGAT-VALLDOREIX astronomia-junta@astronomia.cat

31 de Març
Dr. Andrea Butturini
Departament d’Ecologia de la UB

Des de la platja, en contemplar les onades acostar des de l’horitzó, és fàcil concebre l’oceà com una cosa atemporal. De fet, més d’un mite de la creació comença amb un abisme d’aigua anterior a la terra i fins i tot a la llum. Avui, però, sabem que els nostres mars no han estat aquí sempre. L’aigua que contenen, igual que cada gota de pluja, cada ràfega d’aire humit i cada glop dels nostres gots, constitueix un vestigi d’un temps remot en el qual, literalment, els oceans van caure del cel. Tota l’aigua del sistema solar es remunta a la gegantina núvol primordial de gas i pols que, fa uns 4500 milions d’anys, va sucumbir al seu propi pes i va donar lloc al Sol i els planetes. En ella abundaven l’hidrogen i l’oxigen, els dos elements que conformen la molècula d’aigua. Aquesta riquesa no hauria de sorprendre a ningú: l’hidrogen i l’oxigen ocupen, respectivament, el primer i el tercer lloc en la llista dels elements més abundants en l’univers (l’heli, químicament inert, es troba en segon lloc). El Sol i els planetes gegants gasosos, formats abans que els rocosos, van absorbir la major part del gas. I encara que bona part de l’oxigen es va unir a àtoms d’altres elements, com el carboni i el magnesi, el restant va ser suficient per formar una quantitat d’aigua molt superior a tota la roca del sistema solar. Avui, però, observem una realitat molt diferent. La Terra i els seus veïns, Mercuri, Venus i Mart, no són mons d’aigua, sinó de pedra. La raó es deu al moment i la manera en què es van formar. A mesura que el núvol primordial col·lapsava, el moment angular aplanar el material i va donar lloc a un disc rotatori de gas i pols, en el que més tard naixerien els planetes. Es creu que la gènesi de cossos rocosos va seguir un procés gradual, en el qual els objectes més petits van ser agregant per engendrar altres cada vegada més grans. Els grans microscòpics van formar petits còdols, els quals van créixer fins convertir-se en grans blocs i, més tard, en planetesimals, objectes de dimensions quilomètriques l’acumulació posterior donaria lloc als planetes. Conclosa l’etapa de formació planetària, bona part dels planetesimals restants esdevenir en asteroides i cometes. En quins hàbitats extrems es pot trobar la vida? Com es poden detectar els exoplanetes? Què ens revela l’exploració espacial sobre l’origen de la vida a l’Univers? Com evoluciona la química en un planeta habitat? Resoldre la incògnita sobre la possibilitat de l’existència a l’Univers de condicions ambientals apropiades per a la vida més enllà del planeta Terra és l’objectiu principal de l’astrobiologia, una disciplina que sintetitza els coneixements de la biologia, la geologia, la física i la química amb  les observacions astrofísiques de sistemes extrasolars i l’estudi de planetes, llunes, meteorits i cometes del sistema solar. Tal com explica Andrea Butturini, «l’astrobiologia es troba en una fase de creixement en què els exercicis d’imaginació i especulació són indispensables per obrir nous camins». En aquest àmbit, la probable presència d’aigua líquida a llunes de Júpiter i Saturn i, en un passat llunyà, a Mart, la detecció de substàncies orgàniques força complexes a l’espai, cometes i asteroides i l’estudi de sistemes planetaris extrasolars són alguns dels fronts de la recerca que plantegen reptes més estimulants a la comunitat científica.

Carme Mas – AASCV

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »