609 76 52 51 -- ASSOCIACIÓ ASTRONÒMICA SANT CUGAT-VALLDOREIX astronomia-junta@astronomia.cat
Dr. JORDI ISERN

Comença la conferència amb una diapositiva Observatori astronòmic del Montsec (Telescopi Joan Oró) per explicar el moviment de les estrelles  massives en un entorn circumestelar. Segueix explicant Plató segons el qual : l’Univers està format per esferes cristal·lines que contenen la Lluna, el sol, les estrelles (esfera celeste). Plató afirma, com Heràclit que sobre les coses sensibles en moviment constant no es fomenta la ciència. Defensa la relativitat del món físic. Plató compara la idea de Bé amb el Sol. El Sol il·lumina i dóna vida a totes les coses. El firmament medieval: Aristòtil i Ptolomeu. La teoria geocèntrica col·loca el planeta Terra immòbil en el centre de l’univers, i la resta dels planetes, el Sol i les estrelles girant al seu voltant. Aquesta creença fou habitual en la Grècia antiga i va sobreviure fins al començament de l’edat moderna; a partir de finals del segle XVI fou substituït gradualment pel model heliocèntric. La teoria va ser formulada per Aristòtil al segle IV aC i completada per Ptolemeu el segle II. Normalment, els filòsofs grecs i medievals combinaven el model geocèntric amb una Terra esfèrica, diferent al model d’una Terra plana relacionat amb altres mitologies. Es creia també que el moviment dels planetes era circular i no el·líptic, una visió que no es posaria en dubte en la cultura occidental fins al segle XVII. El cel és immutable? Antigament es que hi havia sis esferes en moviment, amb el Sol i els planetes Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, i finalment el cel amb les estrelles, immutable, perfecte i etern. Entrem en la diapositiva del cometa Halley;  cometa periòdic, gran i brillant, que orbita al voltant del Sol cada 76 anys com a mitjana, encara que el seu període orbital pot oscil·lar entre 74 i 79 anys. És un dels més ben coneguts i més brillants dels cometes de període curt del cinturó de Kuiper. La seva òrbita va ser calculada per primera vegada per l’astrònom Edmund Halley el 1705. Els cometes són cossos celestes constituïts per gel , pols i roques que orbiten al voltant del Sol seguint diferents trajectòries el·líptiques ,parabòliques o hiperbòliques . Els cometes, juntament amb els asteroides , planetes i satèl·lits , formen part del sistema solar . La majoria d’aquests cossos celestes descriuen òrbites el·líptiques de gran excentricitat, el que produeix el seu acostament al Sol amb un període considerable. A diferència dels asteroides, els cometes són cossos sòlids compostos de materials que es sublimen en les rodalies del Sol. Entrem en el tema de les supernoves començant per les binàries eclipsants., nebuloses i el Sol que està fet dels mateixos materials que la Terra: hidrogen, heli i metalls. La superfície del Sol té una temperatura de ~ 6000 K; el Sol, les estrelles, són esferes de gas incandescent. Les estrelles han de tenir una vida finita: han de néixer i han de morir. Les evidències sobre la mort de les estrelles són força clares. Les del naixement no tan. Sobre les supernoves explica que Charles Messier era un caçador de cometes del segle XVIII. Per fer aquesta tasca calia catalogar aquells objectes del cel que constituïen una falsa alarma, que no brillen com objectes puntuals com ho fan els estels o els planetes, sinó que s’aprecien amb una certa extensió, com petites taques brillants o nebulositats i poden fer pensar a l’observador que es tracten de cometes. Messier va construir un catàleg de nebuloses on identificà més d’un centenar d’objectes extensos i hi agrupà galàxies, cúmuls globulars, cúmuls oberts, nebuloses planetàries, nebuloses d’emissió i residus de supernoves. La nebulosa del Cranc es residu de l’explosió d’un estel. L’explosió va ser observada per astrònoms xinesos el 1054. Explosions d’aquest tipus es produeixen en les darreres etapes de l’evolució d’un estel quan aquest té més de 8 vegades la massa del Sol. En l’interior dels estels tenen lloc les reaccions termonuclears que transformen l’hidrogen en heli, i progressivament en altres elements químics més pesants, com ara carboni, nitrogen, oxigen, silici i ferro. Els nuclis de ferro són molt estables i la seva fusió absorbeix energia en compte d’alliberar-ne. Quan el nucli interior de l’estel format per ferro supera una certa quantitat de massa, poc més que la massa del Sol, col·lapsa. Això fa que la densitat del nucli augmenti progressivament i en assolir valors una mica superiors a la densitat dels nuclis atòmics, el nucli estel·lar rebota tot expulsant els embolcalls de l’estel cap enfora en una explosió supernova i inunda així el medi circumdant amb el elements químics que es formaren al seu interior. La brillantor de l’estel durant l’explosió pot superar la brillantor de tota una galàxia formada per milers de milions de sols. L’ona de xoc es propaga i arrossega les capes externes de l’estel amb velocitats que superen els 30.000 km/s. Els núvols de gas que observem en la nebulosa del Cranc s’estenen avui fins a una distància d’uns 10 anys llum i l’expansió continua amb velocitat de quasi 2.000 km/s. A l’interior del residu de la supernova, queda un púlsar o estel de neutrons estable. Un objecte extraordinàriament dens, la matèria de qual és tan comprimida que un volum de la grandària d’un terròs de sucre pesaria com tota la humanitat junta. Aquests objectes giren a gran velocitat. El púlsar que es troba a l’interior de la nebulosa del Cranc ho fa completant 30 voltes cada segon. Va ser descobert el 1968. Hi ha dos tipus de supernoves:  supernoves de tipus II i les de tipus I, que són fins i tot més brillants, s’originen en un sistema binari, format per dos estels. Un dels quals és un nan blanc que captura matèria del seu company, un estel gegant. Quan el nan blanc assoleix la massa d’1,4 vegades la del Sol, esdevé una explosió catastròfica que anomenem supernova de tipus I. El 1572, en la constel·lació de Cassiopea, s’observà una supernova d’aquest tipus. Tycho Brahe, l’astrònom més important de l’època l’estudià amb detall i va deduir que es tractava d’un objecte llunyà com els estels. La seva aparició i posterior disminució gradual de brillantor argumentava contra la idea aristotèlica de la immutabilitat del cel. La darrera de les supernoves que ha fet explosió en la nostra galàxia va ser observada el 1604 per Kepler. Des d’aleshores fins ara cap altre estel ha fet explosió en forma de supernova tan a prop. Afortunadament aquests esdeveniments emeten tanta energia que podem observar-los en altres galàxies i avui constitueixen un dels camps de l’astronomia observacional que més sorpreses està deparant, tant pel que fa a l’enteniment de la pròpia física estel·lar com a la cosmologia.

Carme Mas – AASCV

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »