609 76 52 51 -- ASSOCIACIÓ ASTRONÒMICA SANT CUGAT-VALLDOREIX astronomia-junta@astronomia.cat

RESSENYA DR. ROBERTO EMPARAN
22 DE MARÇ 2018 – RESUM

CONFERÈNCIA:  “TIEMPO, OLVIDO, Y CUÁNTICA EN LOS AGUJEROS NEGROS” HOMENATGE A STEPHEN HAWKING”

 

Roberto Emparan, investigador ICREA a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, ​​és un dels nostres físics més reconeguts internacionalment en el camp de la gravetat, els forats negres i les teories de supercordes. Comença la conferència explicant que fa més de cent anys un jove anomenat Albert Einstein s’imposa  la recerca de respostes a preguntes fonamentals, sobre el temps i l’espai i que avui per fi hem aconseguit demostrar, juntament en què el 96% de la matèria o energia de l’Univers és transparent. Explica que la gravetat és una  propietat de l’espai i del temps. Comenta el descobriment de les ones gravitatòries: què són i significat. Les ones gravitatòries són –diu – com un espectable insòlit de l’Univers; una parella de forats negres que ballaven d’una manera vertiginosa, en cercle, un al costat de l’altre, es varen fusionar en un sol forat negre. L’escenari era un espai buit però elàstic, que es revolta amb una violència inimaginable. A banda que la col·lisió dels dos forat és invisible, no emet cap tipus de llum, no obstant aquesta col·lisió queda enregistrada per tot una sèrie de vibracions, de tremolors, que són el que avui anomenem ones gravitatòries: vibracions de l’espai i el temps. La forta tremolor d’aquesta fusió dels dos forats negres, es dispersa per tot el Cosmos a la velocitat de la llum i arriba als instruments observacionals de Ligo com una un suau xiuxiueig a escales subatòmiques. Sols dura dues dècimes de segon aquest xiuxiueig, però és un dels moments més intensos en la història de la ciència moderna: per primera vegada es va sentir esgarrifar-se l’espaitemps. La detecció de les ones gravitacionals no sols demostren el que ja va predir Einstein fa més d’un segle, també ens porten les primeres notes d’una música còsmica nova i estranya, el preludi d’una composició grandiosa que canviarà la nostra manera d’imaginar l’Univers. Quan mirem el cel de nit, ja no sols veurem estels i galàxies, sinó que sabrem que ens arriben des de l’obscuritat més profunda i llunyana, acords enigmàtics d’una nova música dels cels. Això ens porta a imaginar un Univers ple d’emocions per descobrí, llums i ombres. Secrets immensos que no sabem encara. Sols sabem que l’Univers és sonor, té música imperceptible que ens arriba en forma d’ones gravitatòries des dels orígens del Cosmos. L’espai vibra tal com Einstein havia predit.
Però què és l’espai i el temps? – continua el ponent – plantejant-se la força de la gravetat . Cita a Einstein que, decidit, s’endinsa en solitari en un laberint matemàtic perseguint estranyes idees sobre la gravetat.  És a dir, sobre allò que entenem des que Newton va formulà les lleis que regeixen amb rigor i precisió el moviment dels planetes. La gravetat és una propietat de l’espai i del temps. La gravetat, més que una força, és un “propietat de l’espaitemps”, el teixit bàsic de l’Univers, com si fos quelcom viu, dinàmic. També ens parla dels “forats negres” i la seva importància en el Cosmos en tant que són tot el que s’amaga de la llum. La clau dels forats negres és que no hi ha manera d’escapar de la seva gravetat. L’obscuritat i la llum divideixen el curs del temps que sempre és el mateix des dins d’un forat negre còsmic. De fet, tornant a la gravetat, considera el ponent que precisament la gravetat ha permès descobrir el que mai s’havia pogut veure: la intriga d’uns forats negres i les seves conseqüències gravitatòries al fusionar-.se. Alguna cosa estafa estirant amb força i era la gravetat que atreia cossos invisibles cap a altres cossos invisibles com són els forats negres. Seran les ones gravitatòries les que portaran informació dinàmica sobre els moviments d’entitats còsmiques amagades i invisibles.  Aquesta informació vindrà en forma d’imatges. Les ones gravitacionals explicaran històries llunyanes, sentirem a l’home invisible movent-se, la qual cosa ajudarà per saber què passa en l’obscuritat dels Cosmos i de què està fet tota aquesta grandiositat  de paisatge invisible per als nostres ulls; ressons d’ones gravitacionals que no necessiten l’aire per propagar-se, sols necessiten espai i temps. També, així, es transformarà la nostra manera d’imaginar l’Univers. E telescopi de Galileu ens va permetre divisar la llum més enllà del que els nostres ulls poden arribar i en va obrir el camí cap el descobriment de la immensitat del Cosmos que va deixar de ser una esfera centrada en la Terra per ampliar-se de manera vertiginosa a un lloc més poblat per multitud de galàxies, cada una d’elles composta per cents de milers de milions d’estels i tot amb una coreografia dins d’una serena dansa en mig d’una imaginària beatificació dels cels. Ha sorgit l’astronomia d’ones gravitatòries, una nova manera de percebre un Univers que pateix cataclismes estel·lars i segurament, també, sabrem quelcom sobre les famoses cordes còsmiques. Així, la pel·licula de l’Univers , sempre espectacular, serà molt més fascinant quan escoltem les veus i els sons d’ones con si fossin bandes sonores amb orquestració del nostre mestre Albert Einstein i el gran Stephen Hawking

Explica el ponent –  homenatge a Stephen Hawking – que va treballar en les lleis bàsiques que governen l’Univers. Juntament amb Roger Penrose, va mostrar que la teoria general de la relativitat d’Einstein implica que l’espai i el temps han de tenir un principi en el big bang i un final dins de forats negres. Semblants resultats assenyalen la necessitat d’unificar la relativitat general amb la teoria quàntica, l’altre gran desenvolupament científic de la primera meitat del segle xx. Una conseqüència de tal unificació que ell va descobrir era que els forats negres no eren totalment negres, sinó que podien emetre radiació i eventualment evaporar-se i desaparèixer. Una altra conjectura és que l’univers no té límits en el temps imaginari. Això implicaria que el mode en què l’univers va començar queda completament determinat per les lleis de la ciència.

Sobre la pregunta de Déu, hi ha una evolució en el pensament de Hawking, que conclou que no fa falta la seva existència per a l’existència de l’univers. No diu que Déua no existeixi. Déu és el nom que la gent li dona a la raó del per què som aquí?. Però, crec que aquesta raó són les lleis de la física i no algú amb qui podem tenir una relació personal. Hom podria preguntar què hi havia abans, però la resposta és que no hi havia res abans del “big bang”, de la mateixa manera que no hi ha res més al sud del pol sud.

Carme Mas – AASCV

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »