609 76 52 51 -- ASSOCIACIÓ ASTRONÒMICA SANT CUGAT-VALLDOREIX astronomia-junta@astronomia.cat

RESUM CONFERÈNCIA

Els meteorits són objectes que, després de badar per l’espai milers d’anys, acaben assolint la superfície del nostre planeta amb més o menys perill. Abans, però, travessen l’atmosfera deixant una estela lluminosa, fum i sorolls estrepitosos. Fenòmens que no passen desapercebuts. Pedres que cauen del cel és un recull d’històries reals relacionades amb els meteorits. A partir d’aquestes, l’autor ens explica d’una manera distesa i ben documentada els usos i interpretacions que les diferents èpoques i cultures han fet dels meteorits, així com el coneixement actual que en tenim. Reis, savis, exploradors, científics, notaris i altres personatges s’ajunten en aquest llibre per a recordar-nos que, de vegades, el cel també parla. Pedres que cauen del cel va ser guardonat amb el Premi Humbert Torres, 2003 de divulgació científica.

 

Un cràter d’impacte és una depressió aproximadament circular a la superfície d’un planetasatèl·lit o un altre cos sòlid del Sistema Solar (planeta nanasteroide…), format per l’impacte hiperveloç d’un cos més petit (un meteoritasteroide o cometa). S’utilitza habitualment l’expressió llatina «crater» per designar amb la terminologia oficial els cràters d’impacte sobre cossos celestes diferents de la Terra, d’acord amb una convenció establerta per la Unió Astronòmica Internacional (UAI).

En contrast amb els cràters volcànics, que resulten d’una explosió o un col·lapse intern, els cràters d’impacte solen tenir vores i sòls més baixos que els terrenys circumdants. Encara que el cràter meteorític potser és l’exemple més conegut d’un petit cràter d’impacte a la Terra, els cràters d’impacte van des de depressions petites, simples i en forma de bol fins a conques d’impacte grans i complexes.

Els cràters d’impacte són les característiques geogràfiques dominants en molts objectes sòlids del Sistema Solar que inclouen la LlunaMercuriCal·listoGanimedes i moltes llunes més petites, i els asteroides. En altres planetes i satèl·lits que experimenten processos geològics de superfície més actius, com la Terra, VenusMartEuropaIo i Tità, els cràters d’impacte visibles són menys freqüents, ja que s’erosionen, queden enterrats o són transformats per la tectònica amb el pas del temps. Quan aquests processos han destruït la major part de la topografia original del cràter, els termes «estructura d’impacte» o «astroblema» són utilitzats més habitualment.

En la literatura, abans que la importància dels cràters d’impacte fos àmpliament reconeguda, es van utilitzar sovint els termes «criptoexplosió» o «estructura criptovolcànica» per descriure el que ara es reconeix com a característiques relacionades amb els cràters d’impacte de la Terra.

Els cràters amb una superfície molt antiga, com els de Mercuri, la Lluna i els de les terres altes del sud de Mart, es van formar durant període del gran bombardeig tardà en el Sistema Solar interior, fa uns 3.900 milions d’anys. El nombre de cràters formats a la Terra ha sigut considerablement menor, però és apreciable (d’un a tres impactes prou grans per produir un cràter de 20 km de diàmetre aproximadament cada milió d’anys).] El nombre de cràters que es formen en el Sistema Solar interior varia com a conseqüència de col·lisions en el cinturó d’asteroides, que creen una família de fragments que sovint viatgen en cascada cap al Sistema Solar interior.] Es pensa que la família d’asteroides Baptistina, formada en una col·lisió fa 160 milions d’anys, ha provocat un gran augment en el nombre d’impacte, potser causant l’impacte del Chicxulub que podria haver desencadenat l’extinció del Cretaci-Paleogen fa 66 milions d’anys. S’ha de tenir en compte que el nombre de cràters d’impacte en el Sistema Solar exterior pot ser diferent al del Sistema Solar intern.

Encara que els processos actius de la superfície terrestre destrueixen ràpidament els registres dels impactes, s’han identificat prop de 190 cràters d’impacte terrestres. Aquests varien de diàmetre d’unes poques desenes de metres fins a uns 300 quilòmetres i tenen una antiguitat des de pocs anys (per exemple, la creació dels cràters de Sikhote-Alin a Rússia van ser presenciats el 1947) fins a més de 2.000 milions d’anys, tot i que la majoria tenen menys de 500 milions d’anys d’antiguitat perquè els processos geològics solen destruir els cràters més antics. També es troben de manera selectiva a les regions interiors estables dels continents. S’han descobert pocs cràters submarins a causa de la dificultat d’estudiar el fons del mar, la velocitat de canvi del fons oceànic i la subducció del fons oceànic a l’interior de la Terra mitjançant processos de tectònica de plaques.

 

Carme Mas-AASCV

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »