609 76 52 51 -- ASSOCIACIÓ ASTRONÒMICA SANT CUGAT-VALLDOREIX astronomia-junta@astronomia.cat

RESSENYA CONFERÈNCIA: “LA LUZ DE ALBA AL SERVICIO DE LA SOCIEDAD”

RESSENYA : “LA LUZ DE ALBA AL SERVICIO DE LA SOCIEDAD”
Dra. Catarina Biscari – Directora General – Sincrotró Alba

2012: Caterina Biscari  – Directora General.

El Sincrotró ALBA és la infraestructura científica i tecnològica més gran de tot Espanya. Està situada a Cerdanyola del Vallès.
Es tracta d’un complex d’acceleradors d’electrons per produir llum de sincrotró, que permet veure l’estructura atòmica i molecular de la matèria i estudiar-ne les propietats

La Font de llum de sincrotró Alba és un sincrotró situat al Parc de l’Alba conegut internacionalment com a Barcelona Synchrotron Park, al costat del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona,

L’Alba en realitat és un complex de tres acceleradors: un accelerador de partícules lineal un sincrotró o propulsor d’electrons i un anell d’emmagatzematge. Es creen electrons en el canó d’electrons de la mateixa manera que en un tub de raigs catòdics de televisió, aquests són accelerats a 1 MeV en l’accelerador lineal. Després passen al propulsor d’electrons, de 250 metres de perímetre, on s’acceleren els electrons fins velocitats properes a la de la llum, arribant a una energia de fins a 3 Giga electronvolts (GeV). Aquests electrons s’injecten a l’anell d’emmagatzematge de 268 metres de perímetre que està equipat per produir radiació electromagnètica d’una gamma contínua de longituds d’ona, des de la llum visible fins als raigs X. És una font de tercera generació, en què la major part de la llum procedeix de dispositius d’inserció, com els wigglers o els onduladors.

La radiació obtinguda és útil no només en investigacions en el camp de la física, sinó també en tots els camps de la ciència i la tecnologia en què cal analitzar mostres de petites dimensions com estructures cristal·lines, nous materials, mostres biològiques de contaminants o restes arqueològiques. També pot tenir aplicacions en el disseny de nous fàrmacs i en imatge i teràpies mèdiques.

Aquestes aplicacions es porten a terme en estacions experimentals, anomenades línies de llum (beamlines, en anglès), que recullen i modifiquen la llum sincrotró emesa en l’anell d’emmagatzematge. Cada línia de llum s’especialitza en una tècnica científica, si bé, admeten una certa flexibilitat en la tècnica per incorporar nous casos científics. 

Radiació de Sincrotró
La radiació de sincrotró és una mena de radiació electromagnètica característica produïda per partícules carregades, com ara electrons, que es mouen a gran velocitat, a una fracció apreciable de la velocitat de la llum, en un camp magnètic. Com més ràpid es mouen els electrons, més curta és la longitud d’ona de la radiació.

L’emissió de sincrotró es produeix artificialment als anells d’emmagatzemament d’un sincrotró, i en la natura existeix en els electrons que es mouen a través dels camps magnètics de l’espai a velocitats molt altes, i s’observa en les explosions i en els romanents de supernovesradiogalàxies i púlsars. Les aplicacions de la radiació de sincrotró són molt nombroses, com per exemple, radiocristal·lografia, microminiaturització de circuits integrats, o estudi d’àtoms i molècules.

La missió Alba dedicada a la investigació i desenvolupament tecnològic, així com a fomentar la transmissió, intercanvi i preservació del coneixement, la transferència de tecnologia i la innovació.

Entre els molts objectius de la missió Alba tenim:

Reforçar el compromís de l’ALBA amb la divulgació científica, acostant la ciència de primer nivell al conjunt de la societat.

Estrènyer el vincle entre el Sincrotró ALBA i la societat, eliminant la barrera geogràfica entre la infraestructura i la ciutadania.

Crear ponts entre la comunitat científica i la comunitat educativa, proporcionant als docents contextos reals per treballar la ciència.

Pons entre Alba i Empreses. Investigació i desenvolupament tecnològic així com a fomentar la transmissió, intercanvi i preservació del coneixement, la transferència de tecnologia i la innovació.

  

Carme Mas – AASCV

RESSENYA: CALENDARIS I LA DIMENSIÓ DEL TEMPS

RESENYA: CALENDARIS: LA DIMENSIÓ DEL TEMPS

Dr. Xavier Luri 

EL TEMPS 

Convida al públic: Mòbil a la mà tothom, comprovar l’hora que marca el mòbil i comprovarem que hi ha certs minuts de diferència, en pocs minuts de temps, recpecte el temps que marca l’ordinador, i tambe  el rellotege polsera. No ens sobte aquesta petita diferència perquè ens hi hem acostumat. Vivim amb els rellotges penjats, cronometrem el temps amb els rellotges que ens marquen les activitats; tenim el temps a tot arreu, els rellotges  són omnipresents: al canell, en el mòbil, en les pareds, en ordinadors, a la Tele, etc…. 

Però això abans no funcionava així. Real Acadèmia de ciències de Barcelona:  fins el 1926, l’Acadèmia determinava l’hora amb observacions astronòmiques, realitzades des de les cúpules de l’edifici, mantenia també una xarxa de rellotges públic de la ciutat. Però un cop construït el Fabra en el Tibidabo, l’hora s’obtenia mitjançant senyals rebudes per ràdio. Mantenia també una xarxa de rellotges públic.

L’hora (que és difícil de determinar) no era la mateixa en tots els llocs: cada ciutat mantenia la seva hora. És el que se’n deia el temps del ferrocarril. Per exemple a Londres.  A Londres les estacions tenien dos rellotges: l’hora local i l’hora de Londres. La gestió de l’hora als ferrocarrils d’Amèrica de nord de mitjans del segle XIX era una mica confusa. Cada ferrocarril utilitzava el seu propi temps estàndard, generalment basat en l’hora local de la seva seu central o la de l’estació terminal més important, i els horaris dels trens es publicaven utilitzant el temps de cada companyia. En els casos dels punts on diferents ferrocarrils es creuaven es disposava un rellotge diferent per a cada línia, i cadascun mostrava una hora diferent. Per exemple, a l’estació principal de Pittsburgh, Pennsilvània, van arribar mantenir sis hores diferents. No és difícil imaginar la confusió que això podia ocasionar entre els viatgers que feien un llarg viatge amb diversos canvis de tren.

Les zones horàries o fusos horaris són cadascuna de les vint-i-quatre àrees en les quals es divideix la Terra que segueixen la mateixa definició de temps. Antigament, la gent feia servir el temps solar aparent, guiant-se per la posició del Sol, amb aquest sistema l’hora variava amb la distància per exemple entre ciutats. Els fusos horaris van corregir en part aquest problema en posar els rellotges d’una regió al mateix temps solar mig. Les zones horàries generalment estan centrades en meridians que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres.

Com que la Terra gira d’Oest a Est, en passar d’una zona horària a la següent en direcció Est, hauríem de sumar una hora. Si al contrari, passem de l’Est a l’Oest, hem de restar una hora. El meridià 180 °, conegut com a línia internacional de canvi de data, marca el canvi de dia.

LES ESTACIONS I EL CALENDARI
Les Estacions
: Hivern són els mesos de Desembre, Gener i Febrer. Primavera: Març, Abril i Maig. Estiu: Juny, Juliol i Agost. Tardor: Setembre, Octubre i Novembre.

Associem calendari, amb el temps i amb el clima i amb les estacions de l’any. Diferent però segons hemisferi sud i hemisferi nord. El ritme del Sol ens marca la nostra vida diària, però calendari ens marca les activitats anuals sincronitzat amb les estacions.

Què passaria si ens treuen tots els rellotges i tots els calendaris? Els nostres avantpassats no en tenien. Cóm ens ho faríem? Què són les unitats de temps (anys, mesos, setmanes, dies, hores minuts i segons), don venen?. Abans que existissin els rellotges els humans s’organitzaven observant fenòmens periòdics de la natura. Els fenòmens periòdics més evidents són els fenòmens astronòmics.

Tres fenòmens astronòmics periòdics:
la Terra
gira sobre sí mateixa.

la Lluna gira al voltant de la Terra.
la Terra i la Lluna girant  al voltant del Sol.
 
El Dia lligat a la datació de la Terra.
el Mes lligat a la rotació de la Lluna entorn de la Terra.
L’Any lligat a la rotació de la Terra entorn del Sol.

Cóm podem mesurar un dia? Observant el Sol. Dia solar (mitjà) que és més llarg que un dia sideri;  el dia solar és el “nostre” dia, el que marca el rellotge. I.. què són els mesos i els anys?: Parlem de calendaris: Regula el funcionament de l’administració., del comerç i de l’economia; permet l’organització de l’agricultura, rituals religiosos, celebracions i sovint lligats a fenòmens astronòmics. Per això els antics es fixaven amb la Lluna i el Sol.

Explica què és un mes sinòdic (llunació),què és un any tròpic (període orbital de la Terra) i que no podem comptar un número sencer de dies en els anys i els mesos. Els calendaris més antics estaven basats en la Lluna, els dies s’agrupaven en mesos de 29 i 30 dies per intentar ajustar-se a les fases de la Lluna però hi havia un problema: un any de 12 mesos lunars té només 354 dies, és massa curt i respecte el calendari i a les estacions i s’afegeixen mesos de tant en tant.

Aleshores, explica el Calendari romulà ( de Ròmul, legendari rei de Roma); seguint amb el Calendari julià (de Juli Cèsar, emperador), continuant amb el Calendari Gregorià (del Papa Gregori XIII) que en el segle XVI encarrega la definició d’un nou calendari i l’adopció del nou calendari va ser progressiva. Regla gregoriana en termes moderns: cada any que és exactament divisible per 4 és un any de traspàs, excepte aquells anys que són exactament divisibles per 100. Els anys que són divisibles per 100 només són de traspàs si són divisibles per 400.

Comenta que no tots els calendaris són solars, hi ha calendaris lunars i explica el calendari musulmà, l’islàmic o calendari de l’Hègira es basa en cicles lunars de 30 anys (360 llunacions, de tradició sumèria).

Acaba explicant els canvis tecnològics, rellotges atòmics i dient que el temps ja no és el que era i que els astrònoms ja no són els mestres del temps.

 

Carme Mas-AASCV

 

 

RESSENYA CONFERÈNCIA: EL COSMOS MEDIEVAL

RESUM CONFERÈNCIA: EL COSMOS MEDIEVAL
DR. ROBERTO EMPARAN

Vision Medieval del Mundo: Durante la Edad Media, se creía que el hombre era el centro del universo. Toda información científica se basaba en los postulados de la Iglesia Católica, por lo que para esa época, se creía que la tierra se encontraba en el centro del universo, que el sol, los planetas y las estrellas rotaban alrededor del planeta humano, y luego se encontraba el Cielo de Dios.

El Universo se dividía en dos grandes regiones:
Región sublunar
-contenía las sustancias que están sujetas a la corrupción debido a la contrariedad de las cuatro cualidades frío, calor, sequedad y humedad
-los cuerpos se desplazaban debido a la tendencia que tenían los elementos de que estaban compuestos a ocupar su lugar propio; fuera de éste estaban desplazados, inacabados, apeteciendo su perfección completa, que conseguían al alcanzarlo.

Región celeste
-la materia de los cuerpos era distinta. La tierra era considerada plana.
-la forma de los cuerpos celestes colmaba totalmente la potencialidad de su materia, por lo que no les quedaba posibilidad de ningún cambio fuera de la rotación circular de las esferas.

Formación del mundo:un conjunto de esferas concéntricas y cristalinas, en cada una de las cuales se situaba un planeta.

Se ordenaban así:

  • La tierra estaba en el centro
  • Luego la luna
  • Los planetas con el sol entre Venus y Marte
  • Todo quedaba encerrado por la esfera de estrellas fijas

Creencias con respecto este mundo: Se creía que los astros tenían su movimiento y su eje de tal forma que sus apariencias fueran de la manera en que se veían desde la tierra. Se creía que las esferas no tenían que conseguir ninguna forma para su perfeccionamiento, puesto que su materia ya era perfecta.También se pensaba que no había ningún fin determinado en las rotaciones de las esferas, ya que los movimientos celestes no podían obedecer una forma natural, y por lo tanto, los ángeles, por su inteligencia, controlaban el movimiento de los astros. Consideraban que gracias al movimiento divino de los astros, era que sucedían las estaciones. El fin de esto era mejorar la vida en la tierra de los hombres, porque en fin y al cabo, el mundo existía por y para los hombres.

      

Carme Mas-AASCV

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »