609 76 52 51 -- ASSOCIACIÓ ASTRONÒMICA SANT CUGAT-VALLDOREIX astronomia-junta@astronomia.cat

CONFERÈNCIA: ELS BRAÇOS ESPIRALS DE LA GALÀXIA

RESSENYA CONFERÈNCIA

 ELS BRAÇOS ESPIRALS DE LA GALÀXIA

19 desembre – 20:00 – 21:30

PROFESSORA CARME JORDI NEBOT

Doctora en Física per la Universitat de Barcelona, professora del Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la mateixa universitat, membre de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) i de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC).

Una galàxia espiral és un cert tipus de galàxia originàriament descrit per Edwin Hubble el 1936 en la seva obra The Realm of the Nebulae (‘El regne de les nebuloses’) i, com a tal, forma part de la seqüència d’Hubble. Les galàxies espirals consisteixen en un disc galàctic giratori pla que conté estrelles, gas i pols, i una concentració central d’estrelles conegudes com a protuberàncies. Aquestes estan envoltades per un halo molt més feble d’estrelles, moltes de les quals resideixen en els cúmuls globulars.

Les galàxies espirals s’anomenen per les estructures espirals que s’estenen des del centre cap al disc. Els braços espirals són llocs de formació estel·lar en curs i són més brillants que el disc que envolta a causa de les joves estrelles OB calentes que els habiten.

Aproximadament, s’observen dos terços de totes les espirals per tenir un component addicional en forma d’estructura a manera de barra, que s’estén des de la protuberància central, en els extrems dels quals comencen els braços espirals. La proporció d’espirals barrades en relació amb les seves cosines sense barres ha canviat al llarg de la història de l’univers, amb només un 10% que contenen barres fa aproximadament 8 milions d’anys, a més o menys una quarta part fa 2,5 milions d’anys, fins a l’actualitat, en què més de dos terços de les galàxies en l’univers visible (volum Hubble) tenen barres.

Ha estat recentment confirmat (en els anys 1990) que la nostra Via Làctia és una espiral barrada, tot i que la barra en si és difícil d’observar des de la nostra posició en el disc galàctic. L’evidència més convincent de la seva existència prové d’un estudi recent, realitzat pel telescopi espacial Spitzer, de les estrelles al centre de la galàxia.

Juntament amb les galàxies irregulars, les galàxies espirals representen aproximadament el 60% de les galàxies en l’univers local. Es troben sobretot a les regions de baixa densitat i són rares en els centres dels cúmuls de galàxies.

Braços espirals

Els braços espirals són regions d’estrelles que s’estenen des del centre de les galàxies espirals i barrades. Aquestes regions llargues i primes semblen una espiral i, per tant, pel seu nom, donen galàxies espirals. Naturalment, les diferents classificacions de les galàxies espirals tenen diferents estructures de braços. Per exemple, les galàxies Sc i SBc tenen els braços molt lliures, mentre que les galàxies Sa i SBa tenen els braços ben embolicats (amb referència a la seqüència Hubble). De qualsevol manera, els braços espirals contenen moltes estrelles joves, blaves (causa de l’alta densitat de la massa i l’alta taxa de formació d’estrelles), que fan que els braços siguin tan brillants.

 

RESSENYA: EXOPLANETES

Ressenya EXOPLANETES

DIA 28 DE NOVEMBRE 2019

Dr. Xavier Luri i Dr. J.M.Carrasco

S’anomena planeta extrasolar o exoplaneta a un planeta que orbita una estrella diferent a el Sol és a dir parlem d’una altra estrella- i que, per tant, no és pertanyent al nostre Sistema Solar .

El 1995 Michel Mayor i Didier Queloz van descobrir mitjançant mètodes de detecció indirectes el primer planeta extrasolar orbitant una estrella que pertany a la seqüència de la seqüència principal -diagrama HR. Des de llavors s’han succeït en ritme molt creixent els descobriments d’aquests nous planetes.

La majoria de planetes extrasolars coneguts són gegants gasosos igual o més massius que el planeta Júpiter, amb òrbites molt properes a la seva estrella i períodes orbitals molt curts, també coneguts com Júpiteres calents. Es creu que aquesta tendència de planetes supermassius és una mica resultat de el mètode actual de detecció, que troben més fàcilment planetes d’aquest tipus que planetes terrestres més petits. Amb tot aquest panorama, els exoplanetes comparables el nostre comencen a ser detectats, d’acord les capacitats de detecció actuals, noves tecnologies aplicades, nous instruments en òrbita i el temps d’estudi va en continu creixement.

Imatges que ens serveixen de referència

Mètode de detecció per trànsit produint una caiguda de brillantor de l’estrella amfitriona.

Kepler d’alguns dels seus primers descobriments. Des de mitjans de la dècada de 1990, quan va ser descobert el primer planeta al voltant d’una estrella semblant a el Sol, els astrònoms han pastat el que ara és una gran col·lecció d’exoplanetes: gairebé 3500 han estat confirmats fins a la data. En un nou estudi dirigit per Caltech, els investigadors han classificat aquests planetes de manera molt semblant a com els biòlegs identifiquen noves espècies animals i amb això han après que la majoria dels exoplanetes trobats cauen en dos grups clars de mides: els planetes rocosos com la Terra i grans minineptunos.

És una revisió important en l’arbre familiar dels planetes, anàloga a la descoberta que els mamífers i els llangardaixos són branques diferents de l’arbre de la vida”, explica Andrew Howard (Caltech). En essència, la seva investigació mostra que la nostra galàxia té una forta preferència per dos tipus de planetes (deixant de banda els gegants gasosos): planetes rocosos de fins 1.75 vegades la grandària de la Terra i mons minineptunos envoltats de gas, que tenen de 2 a 3.5 vegades la grandària de la Terra (és a dir, són una mica més petits que Neptú). La nostra galàxia poques vegades produeix planetes amb formats entre aquests dos grups.

“En el Sistema Solar no hi ha planetes amb formats entre el de la Terra i Neptú”, explica Eirk Petigura (Caltech). “Una de les grans sorpreses de Kepler és que gairebé totes les estrelles tenen almenys un planeta més gran que la Terra però menor que Neptú. Realment ens agradaria saber com són aquests misteriosos planetes i per què no tenim d’ells en el nostre Sistema Solar “.

La causa d’aquesta absència no està clara però els científics suggereixen dues explicacions possibles. La primera es basa en la idea que a la naturalesa li agrada crear molts planetes aproximadament de la mida de la Terra. Alguns d’aquests planetes, per raons no ben conegudes, acaben adquirint suficient gas com per a “saltar el buit” i convertir-se en minineptuns gasosos.

 

Usant models per ordinador per estudiar el clima atmosfèric i la fotoquímica en diversos planetes, els investigadors van considerar primer el diòxid de carboni. Per mantenir l’aigua líquida a la superfície d’un planeta situat en el límit de la zona d’habitabilitat, seria necessària una quantitat de diòxid de carboni desenes de milers de vegades més gran que la que hi ha actualment a la Terra. Això supera amb escreix els límits que sabem són tòxics per a la vida humana i animal de la Terra.

En el cas d’algunes estrelles, incloent dues de les veïnes més properes a Sol, Proxima Centauri i trappist-1, no existeix zona segura. El tipus i intensitat de radiació ultraviolada que emeten aquestes estrelles fredes pot produir altes concentracions de monòxid de carboni, un altre gas letal.

RESSENYA: “ELS ORIGENS DE LA COSMOLOGIA MODERNA”

Ressenya Dr. EMILI ELIZALDE

DIA 07 DE NOVEMBRE 2019

CONFERÈNCIA: “ELS ORIGENS DE LA COSMOLOGIA MODERNA”

Comença explicant els diversos models del univers: El model de Aneximandro (abans de crist) es considera el primer model del univers; l’objecte mes distant de nosaltres era el sol, el segon la lluna i les estrelles eren les mes properes. Calcular les distancies en astronomia es molt difícil, com es calcula la distancia?. Fins al 3 de març de 1986 no va aparèixer el primer mapa tridimensional del univers on si veien les distancies, però no era tot l’univers, sols es tractava d’una llesca; el 1986 es l’any en que el doctor Elizalde es dedica per complert a la cosmologia, va intentar entendre com es repartien les galàxies dins l’univers, fins l’arribada del mapa al 1986 es tractava sols de prospeccions no es tractava de la realitat; hi ha la famosa teoria de les cordes: com es podien explicar amb lleis físiques la distribució de les galàxies. Anant enrere, hauríem de parlar de Galileo Galilei per poder parlar del concepte de ciència per parlar de l’univers ja que es tracta del primer que ens ho fa comprendre; Galileo va dir que una teoria científica te dues potes, una es l’observació de la natura i l’altra es la llei física que explica la naturalesa, si d’aquestes dues potes en falla una no tenim teoria científica; aixins continua explicant fins arribar a la matèria fosca, la qual encara no saben que es, dons ens falta una pota per poder-la explicar, li falta la pota de l’explicació. Continua explicant el principi d’equivalència d’Einstein i de la seva constant cosmològica; parla que l’inici de la cosmologia moderna la devem a Henrietta S.Leavitt que explica les distancies i Vesto M. Slipher que explica les velocitats; continua amb el descobriment de les cefeides, veles estàndard de l’univers que ens ajuden en gran mida a mesurar les distancies; parla de la lluminositat real i l’aparent, la interpretació que fa Hubble’s del moviment de les Galaxies, l’espai i el temps. Al 1998 estava de moda parlar de la inflació i de l’expansió del univers, de la seva acceleració; fins a avui en dia que tenim el misteri mes gran sobre l’univers, el sistema quàntic.

Es pot trobar la conferencia complerta a DIVULCAT.cat, sota el títol de Les dues revolucions cosmològiques del segle XX. https://www.enciclopedia.cat/divulcat/les-dues-revolucions-cosmologiques-del-segle-xx

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »